El Mundial de les nacions

Redacció L'Avenç

diumenge, 01 de gener del 2023

La Copa del Món de Futbol de 2022, organitzada per la FIFA, ha tingut lloc a Qatar, en un indret i en un moment del calendari esportiu inèdits i insòlits. L’elecció de Qatar com a país organitzador, que ha obligat a interrompre les lligues europees a la meitat del seu curs, només s’explica en el context del futbol com un gran negoci planetari (i per unes més que versemblants acusacions de corrupció). Els conats inicials de protesta per part dels participants contra la manca de respecte dels drets humans ,la ferotge discriminació de les dones o la cruel explotació dels treballadors immigrants a Qatar es van dissipar ben aviat, tan bon punt la pilota es va posar a rodar.

Com diu la frase, l’espectacle havia de continuar. Al capdavall, un Mundial és un Mundial, diuen els futbolistes, delerosos de «representar» el seu país i d’aspirar a convertir-lo en «el millor del món». Amb tot, la concepció vuitcentista (anàvem a dir decimonònica) de la rivalitat (quasi) bèl·lica entre nacions homogènies des del punt de vista de la identitat es veu desmentida pel creixent component plurinacional de les nostres societats. Així, per dir només un exemple, hem vist com dels dos germans Williams, jugadors de l’Athletic Club, de cognom anglès i nascuts al País Basc, l’un juga amb Espanya i l’altre amb Ghana.Però el cas més paradigmàtic ha estat el del Marroc, un dels semifinalistes:14 dels seus jugadors, més de la meitat, han nascut fora del Marroc i la majoria ni tan sols viuen al país que representaven. Ho explica molt bé Najat El Hachmi a “Per sort, la identitat no és com el futbol” (Ara, 7/12/22): «Com els jugadors de la selecció marroquina, molts dels seus seguidors ni han nascut ni han viscut al país que representen i amb prou feines dominen la llengua que se’ns suposa comuna. O sigui que la marroquinitat també és sortosament impura. I amb l’espanyolitat passa exactament igual.» Quan el Marroc va derrotar Espanya, milers de marroquins i de fills de marroquins van sortir als carrers de moltes ciutats catalanes a celebrar-ho, fent evident que el “poble” ja no pot pensar-se en els antiquats termes identitaris delsegle XIX («I per això», recorda El Hachmi, «va ser encara més lamentable que durant el partit el hashtag #leñalmoro fos tendència a Twitter»). I tanmateix, a les graderies dels estadis qatarians i als milions d’indrets del planeta on s’ha seguit per televisió la Copa del Món, hem seguit veient els colors de la bandera respectiva pintats a la cara dels seguidors, com si fossin antics guerrers —la immensa majoria dels quals, afortunadament, no sabrien disparar ni un sol tret. L’orgull «nacional» hi estava en joc. Després de la final, el president de la República francesa, Emmanuel Macron, de qui no consta una antiga passió pel futbol però sí una comprovada predilecció per la posada en escena grandiloqüent, va baixar a la gespa a consolar els seus guerrers derrotats. Mentre, els argentins celebraven, arreu, una victòria que els vindicava en el concert de les nacions i donava un motiu d’orgullosa alegria a un país que normalment té poc a celebrar. Ho expressava amb totes les lletres Pablo Vaca, editor del diari argentí Clarín, arran de la victòria de la seva selecció: “¡Por fin una alegría,qué lo parió! [...] Hoy es momento de poner el cerebro en remojo y simplemente disfrutar. [...] No pensar en la malaria, la maldita inflación ni la trágica inseguridad. [...] Viva, en estos momentos, el pensamiento mágico.” I explicava: “No hace falta mucho para entender por qué los Mundiales de fútbol son tan importantes para los argentinos. Es algo en lo que sabemos que somos buenos. Que podemos jugar de igual a igual con una potencia mundial, como Francia o Países Bajos. En fútbol somos la Argentina de hace 100 años de la que hablaban nuestros abuelos. La Argentina potencia.» Simultàniament, es feien públiques les dades de la inflació al país: un 100 %a nual. Que poc que dura l’alegria!