Editorial
juliol 2022
492

La reconstrucció de Barcelona

L’arribada del primer estiu postpandèmic ha retornat als carrers de Barcelona el paisatge habitual que tenia abans de l’esclat de la covid, deixant enrere —encapsulats dins una memòria que tal vegada a la ciutat li costarà de recuperar, atès que l’amnèsia és també un component de la cura— els insòlits períodes del confinament que, en ocasions, semblaven més propis d’una pel·lícula de ciència-ficció o, directament, d’una distopia. No cal dir que una part molt important, i molt visible, d’aquest retorn a la normalitat ha estat protagonitzada pel turisme internacional: l’aeroport del Prat ha recuperat tota la seva operativitat, després de dos anys a mig gas, i el percenatge de turistes arribats a la ciutat ja és de més del 80 % dels qui hi venien ara fa tres anys. És, sens dubte, una bona notícia per als nombrosos sectors de la ciutat que es guanyen la vida amb activitats relacionades amb el turisme, però és també la constatació que els bons propòsits formulats durant la pandèmia —en el sentit que era una oportunitat única per repensar alguns aspectes del model de ciutat— poden esvair-se ben aviat, fins a quedar en pràcticament no res, amb el retorn del "business as usual".
I tanmateix, i no tan sols per la proximitat relativa de les eleccions municipals que tindran lloc el 28 de maig del 2023, la ciutat sembla compartir, de forma prou àmplia, la sensació que hi ha un debat obert, i no conclòs, sobre la ciutat mateixa. Un debat, d’entrada, sovint molt ideologitzat, on no sempre és fàcil discernir què respon a unes determinades concepcions, i sens dubte a uns determinats interessos, i què es correspon a una anàlisi reposada, informada i documentada, de la realitat que viu Barcelona. Així, els sectors que van viure amb més desgrat el Procés sobiranista semblen els més ferms en la idea que la ciutat viu un procés de decadència, alimentat dels seus propis errors, amb uns polítics a la Generalitat de Catalunya enderiats en un objectiu polític que oblida l’economia, i uns polítics a l’Ajuntament de Barcelona enderiats a combatre un determinat model econòmic, des de la insistència en la necessitat d’enfrontar el canvi climàtic. Mentrestant, i sempre per a aquests mateixos sectors que ploren el declivi barceloní, la ciutat de Madrid, aliena a totes aquestes preocupacions, s’encamina, sembla que per mèrits propis, cap a la indiscutible capitalitat econòmica d’Espanya, una posició que no havia assolit mai tant com ara.
Fa molts anys, l’historiador Pierre Vilar ens advertia, tant en els seus llibres com en els seminaris que feia a Barcelona, de la conveniència de defugir l’"imputation au politique" («l’atribució a la política») com a causa explicativa dels fenòmens econòmics i socials, alhora que subratllava la necessitats de mirar-se aquests mateixos fenòmens en el llarg termini, en la seva "longue durée", que és on cal trobar-ne l’explicació històrica. En el debat sobre Barcelona i, per extensió, sobre Catalunya faríem bé de seguir els consells del mestre d’historiadors, perquè massa sovint l’explicació merament política confon les causes amb les seves conseqüències, o oblida, deliberadament, molts elements de l’equació, amb un resultat, per tant, com a mínim inexacte en el diagnòstic que s’emet.
Amb tot, és evident que la política és necessària, i justament per això cal alimentar-la de dades i de reflexió. En aquest sentit, quan girem la vista enrere cap a la ciutat que sortia del franquisme, amb la urgència de reconstruir una ciutat castigada per dècades d’imposada negligència institucional i d’especulació urbanística, estem temptats de pensar que els polítics que van arribar a l’Ajuntament l’any 1979 van saber llegir la realitat, i actuar en conseqüència, d’una manera que ara trobem a faltar en els polítics d’avui i que, amb tota probabilitat, enyorem.

L'Avenç 492 - juliol/agost 2022