L'entrevista
setembre 2022
493

Josep M. Muñoz


Carme Trilla. Habitatge: concertació i inversió

Carme Trilla Bellart (Barcelona, 1948) és economista i una de les grans especialistes en la qüestió de l’habitatge. Nascuda en una família menestral, el seu pare es va exiliar el 1939 i va estar al camp d’Argelers. A ell li agraeix que li donés una educació laica i que l’eduqués exactament igual que un noi. A primer curs de la universitat, amb disset anys, va ser delegada del Sindicat Democràtic d’Estudiants i es va afiliar, per un temps, al PSUC. Va formar part dels 71 estudiants d'Econòmiques que van ser expedientats l’any 1966 arran d’una protesta contra l’expulsió de Manuel Sacristán de la Universitat. Un cop llicenciada, va començar a treballar en el servei d’estudis d'entitats financeres com Banca Catalana, fins que va acceptar, en una decisió que ha determinat tota la seva carrera professional posterior, la proposta de crear un servei d’estudis de l’Habitatge dins del Departament de Política Territorial, on va treballar fins al 1998. Amb l’accés del govern ‘tripartit’ a la Generalitat, va entrar al Departament de Medi Ambient i Habitatge com a directora general i, ja en el segon mandat, com a secretària d’Habitatge (2004-2010). Des d'allí va impulsar la Llei del dret a l’habitatge i el Pacte nacional per a l’habitatge (2007). Als 67 anys, va acceptar de presidir Hàbitat3, una fundació del ‘tercer sector’ per a la promoció de l’habitatge social. Enguany ha estat guardonada amb la Creu de Sant Jordi.

 

«La mare no havia anat mai a escola, i el pare sabia llegir, però just. De fet, amb mi es produeix un salt generacional molt important: els pares tenen consciència que, tot i que soc una noia, m’han d’educar exactament igual com un noi. Això té un valor enorme.»

«Una cosina em deia: “Tu no sabies que a Argelers anaven amb uns capots tan plens de puces que es movien sols?” I no, nosaltres no ho sabíem, perquè el nostre pare no ens ho havia explicat.»

«Ara, m’han donat la Creu de Sant Jordi, pel que he fet en el camp de l’habitatge, però el que haurien de fer és donar-me una puntada de peu al cul: perquè no hem solucionat res.»

«Franco decideix que els propietaris no poden apujar els lloguers. Els congela. Això va afavorir l’inquilí, però va fer que al cap d’uns vint o trenta anys els habitatges de lloguer desapareguessin. Perquè els propietaris, així que podien, se’ls venien.»

«Fa vint anys que parlem de com fer front a la qüestió de l’habitatge, i són vint anys perduts! Perduts per fer una tasca més fonda, que pugui establir les bases de com es pot aconseguir fer habitatge assequible per a la gent.»

«Aquesta llei estatal portarà una polseguera enorme, unes batalles enormes, i no solucionarà res, quan el que es necessita és incrementar el pressupost públic a l’habitatge, per poder fer inversions en rehabilitació i en obra nova des del punt de vista del lloguer.»

«Un pecat del qual mai no ens refarem és el de no haver abordat el tracte amb les entitats financeres en el moment del rescat bancari. En aquell moment, s’hauria d’haver plantejat: nosaltres us rescatem, però els habitatges que teniu buits passen a ser públics.»

«Si els bancs, que es creuen molt llestos, en lloc de desnonar, haguessin fet la rebaixa del deute, les famíles no haurien patit el drama d’haver de marxar de casa, el pis no hauria quedat buit amb el risc que l’ocupessin, i no s’hauria malmès i desvaloritzat.»

 
L'avenç 493 - setembre 2022
Preu de l'article 1 €