Des de fa més o menys una dècada, hem pogut veure als teatres catalans com les dramatúrgies de pel·lícules o novel·les ocupaven els escenaris. Aquests experiments han tingut resultats molt diversos, però una cosa resulta força clara: en els darrers anys, la narrativitat —sovint convertida en recitació— erosiona la dialèctica ràpida i escumosa pròpia de l’efectivitat escènica. La teatralitat sembla allunyar-se dels nostres escenaris, i fins i tot en l’àmbit de la creació dramàtica es tendeix a narrativitzar; així, el fet que els personatges es converteixin en rapsodes de si mateixos ha esdevingut un recurs que s’apropa perillosament a l’extenuació…