L'entrevista
novembre 2020
473

Josep M. Muñoz


David Carabén. Guerra i repòs

David Carabén van der Meer (Barcelona, 1971) és el cantant, guitarrista i compositor del grup Mishima. Llicenciat en Ciències Polítiques, va començar a treballar com a periodista cultural a BTV. En paral·lel, va crear la seva banda de pop-rock. Després d’un parell de discos cantats majoritàriament en anglès, els va arribar el reconeixement amb la publicació de l’àlbum, Trucar a casa. Recollir les fotos. Pagar la multa (2005), ja íntegrament en català. Van seguir Set tota la vida (2007), a mig camí entre el pop i la cançó d’autor, tot recollint la vocació literària que caracteritza Carabén com a compositor. L’any 2010, la publicació del cinquè àlbum, Ordre i aventura, marca el pas cap a la professionalització de Mishima. L’amor feliç (2012) i L’ànsia que cura (2014) van consolidar-ne la trajectòria, que culmina de moment amb el disc Ara i res (2017). L’any 2019, amb motiu del vintè aniversari de Mishima, van publicar un directe titulat Ara i aquí. Carabén no ha deixat totalment, però, la seva activitat periodística i escriu setmanalment a La Vanguardia una columna sobre futbol i el Barça, i col·labora en programes de ràdio.

 

«El meu pare va fugir del catolicisme de la seva família i també de l’excés d’ideologia que hi havia a la Catalunya dels anys 60 i 70. Era considerat massa liberal per uns i massa progressista pels altres. Era un home de costums europeus, i un socialdemòcrata que no volia renunciar al país.»

«El pare va ser actor i víctima d’aquest esperit del país, que a vegades se sent el centre de tot, però que massa sovint s’acaba defraudant a si mateix. El Barça és a vegades més que un club, i a vegades no. Amb Catalunya passa el mateix: a vegades és fonamental, ens hi va tot, i a vegades és sacrificable.»

«Quan m’adono que tinc una veu pròpia, que vull dir coses, que les cançons em canten més elles a mi que no pas jo a elles, que estableixo una relació amb la creació que fa que el que trec a fora em permet llegir-me d’una manera inesperada i, sobretot, reveladora, llavors concloc que allò és important a la meva vida. I començo a cantar en la meva llengua.»

«Quan ja portàvem deu anys funcionant, va ser el moment en què ens vam professionalitzar. En la mesura, és clar, que et pots professionalitzar en la música aquest país. La professionalització és una actitud davant del teu ofici, més que una realitat crematística.»

«He intentat conciliar la cançó d’autor amb la música rock. Intentar casar aquestes dues tradicions ha estat el camp de batalla de la història de Mishima. És fer un tipus de cançó popular en què la lletra sigui un dels eixos fonamentals. Tot plegat sense sacrificar la sonoritat contundent, amb una certa dimensió sexual, de la guitarra elèctrica.»

«Hi ha moltes maneres de viure les circums­tàncies concretes amb què et topes, i la de Cruyff crec que és una molt bona actitud per encarar les adversitats. Això ho podem aplicar també a les maneres de viure el catalanisme: com si fóssim l’últim reducte d’una minoria que desapareixerà, o, al contrari, fer-ho com una manera fantàstica de celebrar la vida.»

«El Barça ha funcionat bé quan el president tenia una idea del que era el club i l’equip que coincidia amb la del director tècnic i l’entrenador, el qual se sentia recolzat per una estructura al darrere, que feia que tingués tot el poder que havia de tenir dintre el vestidor. Quan en Guardiola veu que no té aquest suport, és quan marxa.»

«Qui no té programa, qui no té un ideal, qui no es marca un objectiu, és el primer que caurà en totes les corrupcions possibles. És el primer que, davant d’un ambient enrarit, canviarà d’opinió. Canviar d’opinió vol dir sacrificar els teus subordinats. Vol dir sacrificar-ho tot: anar fent zàping. I llavors passa que tota la institució s’ensorra.»

 
L'Avenç  473 - novembre 2020
Preu de l'article 1 €