L'entrevista
juny 2021
480

Josep M. Muñoz


August Gil Matamala, la radicalitat tranquil·la

L’advocat i activista polític August Gil Matamala (Barcelona 1934) té una llarga trajectòria en la defensa dels treballadors i dels polítics represaliats. Fill d’un mestre republicà, la seva infantesa va estar condicionada per l’absència del pare, militant del PSUC, que va ser mobilitzat a l’exèrcit republicà i el 1939 va passar a França, on va ser internat a Argelers. El 1944 va tornar clandestinament a Barcelona i el 1945 va ser detingut i empresonat, però va sortir indemne del consell de guerra. August Gil Matamala va formar part, el 1956, de la primera cèl·lula comunista a la Universitat de Barcelona. Un cop llicenciat, la direcció del PSUC el va encaminar cap a l’exercici de l’advocacia com a laboralista. El 1968 va abandonar el PSUC per l’orientació reformista que anava prenent el partit. Des del seu despatx d’advocat va seguir defensant, però, militants de partits d’esquerra, sindicalistes, membres de grups autònoms, assemblearis o antifranquistes sense afiliació concreta perseguits pel Tribunal d’Ordre Públic. Després de la Transició, va defensar militants de Terra Lliure i els detinguts de l’“operació Garzón”. Políticament, es va aproximar a l’independentisme d’esquerres i va participar en la creació de l’Assemblea d’Unitat Popular, un precedent de la CUP, candidatura a la qual ha donat suport.

 

«A la meva mare, l’experiència de la guerra, el fet de quedar-se amb un fill per tirar endavant, d’haver de tornar a casa dels pares, l’exili i tots els anys de separació del meu pare, la presó del meu pare, tot això li va crear un cúmul de frustracions. Jo me’n vaig haver de distanciar.»

«El meu pare, quan va ser fora del camp d’Argelers, va escriure perquè l’anéssim a trobar a França. I la meva mare va dir que no, que no estava disposada a córrer el risc, amb una criatura de cinc anys. I és aquí on es va consolidar una situació que va condicionar tota la meva infància.»

«D’en Jordi Solé Tura el que ja em va semblar massa va ser el seu retorn al PSUC, i més endavant el seu pas al PSOE: jo en aquells anys estava en una actitud bastant més radical, de confrontació, no vaig acceptar mai el famós “règim del 1978”, i aquí sí que hi va haver un trencament polític amb certes derivacions personals.»

«Nosaltres érem bàsicament una colla d’amics a la facultat de Dret, que ens vam trobar perquè érem pocs i el món era molt difícil viure’l. Junts anàvem creixent, anàvem descobrint. Vaig tenir la sort de conèixer gent com en Joaquim Jordà, els Goytisolo, l’Octavi Pellissa, en Salvador Giner.»

«Jo tenia la sensació que, als comunistes, ens deixarien, com a molt, ser regidors de l’Ajuntament de Cornellà. Però que no tindríem més influència que aquesta en el final del franquisme. I això que encara no podia imaginar que es pogués arribar a acceptar la monarquia! Però res dels canvis socials que justificaven la lluita.»

«Amb la CUP hi tinc una relació personal, però a la vegada m’hi sento políticament compromès, perquè de fet la CUP continua una cosa en la que em vaig involucrar bastant, que era l’Assemblea d’Unitat Popular. Aquella experiència, però, no va poder superar l’atemptat d’Hipercor i la fi de Terra Lliure.»

«La lluita política, quan es recondueix a treure els presos de la presó, entra en una contradicció insalvable. La gent que és a la presó no ha sabut jugar el paper que correspon als presos polítics, que és ser la demostració física, palpable, de la repressió de l’Estat. Però els presos no poden presentar-se a les eleccions ni ser els responsables polítics, perquè condicionen totalment l’activitat del seu partit. Aquesta confusió porta al fracàs.»

 

august_gil_matamala

 
L'avenç 480 - juny 2021
Preu de l'article 1 €