Dates que han canviat el món?

Enrera

Article published at
L'Avenç, num. 483, octubre 2021

Page
5

Section
L'opinió

Subsection
Editorial

El mes de setembre passat s’ha commemorat als Estats Units el vintè aniversari dels atemptats de l’11 de setembre de 2001, comesos per al-Qaeda i que van comportar la icònica destrucció de les Torres Bessones de Nova York, símbol de la puixança de la primera economia del món, i un dany molt menor al Pentàgon, símbol d’un poder polític i militar de caire imperial. Un tercer avió s’adreçava també cap a Washington DC, cap al Capitoli, el símbol de la democràcia parlamentària i de les llibertats civils. L’espectacularitat dels atemptats de Nova York (que van portar el compositor alemany Karlheinz Stockhausen a afirmar, de manera ben poc afortunada, que eren «la més gran obra d’art imaginable»), la seva evident simbologia i el fet que els ciutadans dels Estats Units, que havien preservat el seu territori d’atacs enemics, experimentessin per primer cop una sensació de vulnerabilitat i fins d’incredulitat («per què ens odien?»), al costat d’altres reaccions xenòfobes menys excusables, van portar a afirmar aleshores que el món seria diferent a partir d’aquell dia.
Ho ha estat, efectivament? La commemoració del vintè aniversari de
l’11-S ha coincidit en el temps amb la retirada de les tropes americanes
de l’Afganistan, després de dues dècades d’ocupació militar del país asiàtic. La resposta militar americana als atemptats islamistes ha acabat sent la guerra més llarga en què s’han vist involucrats els Estats Units, una mica més fins i tot que la del Vietnam; ha causat més de dos-cents mil morts, i ha estat al capdavall, com ho va ser aquella, del tot inútil (si és que es pot parlar de la utilitat de les guerres): els ‘talibans’ han recuperat el poder a Kabul, i han reinstaurat un règim islamista del qual les dones i les minories ètniques seran les primeres víctimes. No sembla, doncs, que els Estats Units i els seus aliats de l’OTAN hagin entès que la guerra no és mai la solució, i en aquest sentit es fa difícil sostenir que l’11-S ha estat una data que ha canviat el món.
El 2021 ens deixa també un altre aniversari, de caire ben diferent: ha fet deu anys que va fer eclosió el moviment que, a Espanya, es va conèixer com els “indignats”, que té la seva data simbòlica en el 15-M, i que era fill de la crisi financera del 2008. Naixia així un moviment anticapitalista de base, que va galvanitzar molta gent d’arreu amb l’eslògan «Som el 99 %» (per oposició a l’1 % de la població que acumula un percentatge obscè de la riquesa mundial). El 15-M, i altres rèpliques similars com Occupy Wall Street als Estats Units, van canviar la vida de molts, però, novament, podem dir que han canviat el món? Com ja va passar, salvant totes les distàncies, amb el maig del 68 parisenc (quan l’endemà dels fets, De Gaulle va guanyar les eleccions), el fet que el moviment dels ‘indignats’ no hagi tingut una traducció política àmplia i guanyadora pot portar a relativitzar la importància d’aquella data. Però seria un error menystenir l’abast del canvi que aquests moviments anticapitalistes han portat, i per això hauríem d’estar més atents a la llarga durada, a les transformacions en la cultura política i en les noves exigències socials sorgides —accentuades, indubtablement, per l’impacte mundial de la pandèmia de la Covid-19— per entendre’n l’abast.
Però, com sempre, l’abast real d’aquest canvi serà donat per la gent, per la mesura en què la gent hi cregui i se’l faci seu. Fa cinquanta anys, l’economista socialdemòcrata Albert O. Hirschman va escriure a ‘A Bias for Hope’ (1971): «és poc probable que els reformistes radicals generin l’extraordinària energia social que necessiten per aconseguir el canvi, a menys que siguin vivament conscients d’estar escrivint una pàgina completament nova de la història humana». I és que el món no es canvia tot sol, o per un impacte exterior: cal ser-hi.

L'Avenç 483 - octubre 2021